Transcripció comentada de les preguntes i respostes sobre doblatge i subtitulat al programa “No ho sé” de RAC1 del 19/05/2016

Francesc Xavier Moreno. Professor de Sociolingüística de la UB

Carme Muñoz. Coordinadora del grup de recerca en adquisició de llengües de la UB

Joan Pujolà. Professor de Sociolingüística de la UOC

Les pel·lícules, doblades o en versió original?

FXM: Hi ha arguments a favor i en contra de les dues opcions, per tant, no es pot ser blanc o negre.

CM: Per aprendre la llengua claríssimament en VO i per també gaudir de la satisfacció de poder sentir els actors i les actrius també en VO.

JP: Jo personalment prefereixo les versions originals perquè donen més clarament el gir d’expressió i la mateixa interpretació dels actors.

Pel·lícules doblades i subtitulades. Les dues opcions poden conviure perfectament.

Un gruix important dels consumidors de cinema ho fan per passar una bona estona d’oci, a entretenir-se. Per aprendre idiomes existeixen les acadèmies. S’ha de poder triar lliurement com volem consumir el cinema; la televisió ho permet des de fa molts anys amb un simple botó. S’està realment plantejant la possibilitat de retirar una de les opcions? Seria un clar pas enrere.

Abandonar el doblatge perjudicaria la normalització lingüística del català?

JP: Probablement sí, el que també és veritat és que la majoria de països en què en general no es dobla, sí que es dobla pels nens.

FXM: Ara mateix tenim molt escassa presència del català als mitjans de comunicació. De fet, fins i tot a TV3 la presència del castellà és elevadíssima, llavors per eixamplar la presència social del català necessitem trobar formes per fer-ho. El doblatge és una manera com una altra d’aconseguir-ho.

CM: Penso que estem en un altre moment històric. És veritat que encara al català podem tenir deficiències a les escoles etc. però sí que és una llengua que s’està utilitzant que dóna possibilitats d’aprendre-la de moltes maneres i d’utilitzar-la i tenim un dèficit molt greu en la nostra societat de llengües estrangeres i en particular de l’anglès.

La perjudicaria enormement. Estem parlant del Català, una llengua amenaçada i amb molt poca presència oral als mitjans. Les llengües inicials a Suècia i a Finlàndia són el suec i el finès respectivament en un 90% de la població. A Catalunya, el català és llengua inicial d’un 31% de la població. La situació no té res a veure. Abandonar el doblatge significaria un immens retrocés per la conservació de la llengua.

Milloraria el domini i l’aprenentatge de l’anglès si les pel·lícules fossin en versió original?

CM: Tenen molta més fluïdesa al parlar, vull dir que a lo millor, també la gramàtica millora, però especialment millora la comprensió auditiva i millora la pronúncia i millora la fluïdesa del parlar.

JP: Pel que sabem de l’experiència de països on és més general el subtitulat que el doblatge, pel nivell d’anglès que presenten sembla que és normal pensar això.

FXM: Si la major part de les pel·lícules que s’oferissin fossin subtitulades és possible que s’incrementés el coneixement de llengües estrangeres. Ara bé, com que el 90% de l’oferta és en castellà i aquesta no canvia no es notarà l’efecte. Baixarà el català i creixerà el consum en castellà. Això és el que veiem en els cinemes. Quan s’ha intentat posar la versió subtitulada els cinemes han hagut de tancar.

Si les pel·lícules fossin en versió subtitulada la gent continuaria veient cinema doblat al castellà ja que aquest sempre hi serà. Si es prohibís per llei l’emissió de pel·lícules doblades en qualsevol llengua, llavors passaria el que diu l’estudi “Study on the use of subtitling” de la UE que respon molt clarament a aquesta pregunta: “There is no negative correlation between being accustomed to dubbing and knowledge of foreign languages: the inhabitants of dubbing countries speak other languages in addition to their mother tongue. However, the inhabitants of dubbing countries do not speak more foreign languages than those of subtitling countries in any of the age groups studied in the survey.”

És innegable que veure contingut audiovisual en una llengua estrangera ajuda i reforça la seva comprensió oral (aplicable, per tant, també al català), però el que demostren sempre aquests estudis i enquestes és que l’element clau per aprendre un idioma estranger és l’ensenyament a les aules. Dit d’una altra manera, qui afirmi que es pot aprendre un idioma anant al cinema molt probablement estarà mentint. És un principi similar al concepte de “dietes miracle” o copiar als exàmens. Tothom vol creure que, fent un sacrifici curt, obtindrà uns resultats; a la llarga, seran molt difícils de mantenir. Ningú aprèn un idioma sense esforç i de manera passiva.

D’altra banda, si volem gaudir de cinema europeu i asiàtic (més enllà de Hollywood), ens resultarà complicat aprendre francès, alemany o xinès per mitjà de les versions subtitulades sense tenir un coneixement d’aquests idiomes.

Què perjudica més la percepció i la interpretació de la pel·lícula. El doblatge? O els subtítols?

JP: El doblatge permet una atenció molt més generalitzada a la imatge i a la pròpia ambientació de la pel·lícula mentre que el subtitulat obliga a la gent a estar més pendent del text que va sortint.

CM: A part dels errors que puguin haver doncs hi ha molts missatges que no és només a nivell de paraules que és a nivell de to, nivell d’entonació, com acompanya el que estàs dient amb els gestos etc. i això es pot veure molt millor amb una versió original, veient aquella persona expressar-se en la llengua que s’està expressant.

És precisament per això, perquè no es perdin matissos d’entonació i interpretació que el doblatge es duu a terme per actors professionals. Els subtítols, a més, perjudiquen l’experiència cinematogràfica global: a banda de tapar una part important de la imatge i desviar l’atenció dels ulls de l’actor, els subtítols no paren de recordar a l’espectador que “està veient una pel·lícula”. És un producte audiovisual. Si no es té un domini de l’”audio” i el “visual” està embrutat per uns subtítols, el gaudi mai serà com el d’una persona que entén al 100% la llengua amb què parlen els actors. Un film estatunidenc està pensat per a angloparlants: el doblatge democratitza i fa més accessible el cinema.

FXM: Accedir amb subtítols a una llengua tonal on no entenem les entonacions de l’original, com el xinès, per exemple, l’oient no sap si la persona que parla està enfadada o no està enfadada.

"Una pel•lícula perd 15% d'impacte amb subtítols i 10% amb un bon doblatge" A. Hitchcock

Els subtítols distreuen a l’espectador de les expressions i gestos la meitat del temps. Es pot veure clarament en aquest experiment d’”eye-tracking”.

A nivell de públic quina de les dues opcions creieu més sostenible? Hi ha prou públic?

JP: De fet, pensem que hi ha països molt més petits en què també es dobla, per exemple el Quebec, que tot i que podrien aprofitar les versions en francès europeu fan les versions en francès propi seu. I no és una comunitat diferent des d’un punt de vista econòmic estrictament no hi hauria problema.

CM: Veure doblat és lo més fàcil, requereix menys esforç, però també el que veiem és que aquells països que ja fa generacions que s’hi han acostumat doncs que quan se’ls hi han fet enquestes sobre què prefereixen, prefereixen el subtitulat. És una qüestió de preferència que ve de la pràctica.

Segons un estudi de Francesc Vilallonga només un 6.7% de les entrades de cinema del 2013 van ser per a versions subtitulades. Tenint en compte que el cinema doblat en castellà acapara més d’un 90% de les entrades, és matemàticament clar que competir per un petit percentatge d’aquest 90% és molt més eficaç.

L’elecció de doblatge o subtítols pot dependre del tipus de producte, per exemple si és una pel·lícula d’autor o uns dibuixos animats?

JP: Sí, hi ha molts països que ho fan. Per exemple als països nòrdics tenen el criteri que les pel·lícules de dibuixos animats adreçades al públic infantil en general venen doblades.

FXM: A tots els països on es subtitulen les pel·lícules pels adults el material fins l’adolescència és doblat. De fet no només és doblat. És doblat fins i tot a la varietat local. A Holanda per exemple, doblen a l’holandès d’Holanda i Flandes doblen al flamenc. Perquè recordem que el doblatge també és una indústria i el doblatge és una manera de fer que l’economia que va lligada amb la pel·lícula també reverteixi en la creativitat del país.

CM: A Dinamarca etc. el que veiem és que potser amb els nens més petits, els que encara no saben llegir sí que se’ls dobla les pel·lícules, els dibuixos etc. perquè no poden llegir però a partir de l’edat en què ja comencen a llegir a l’escola ja van abandonant aquest doblatge i els nens de primària estan a casa seva veient els dibuixos animats i veient les pel·lícules en anglès en particular.

Les dues opcions han de conviure. Si bé és cert que a Catalunya el doblatge té una funció de normalització molt important a causa de l’amenaça del Castellà, no hem d’oblidar que la funció principal del doblatge és la de fer arribar un producte al màxim públic possible. És una manera d’apropar la cultura a tots els racons del món sense posar-hi barreres, i és el motiu pel qual la indústria internacional aposta per aquesta eina.